Català

La representació dominant del conflicte català a escala internacional ha estat fins fa uns dies la d’un conflicte de tipus nacionalista, lligat al passat més funest de la història de l’Europa del segle XX. Els fantasmes de les nostres guerres han funcionat com una pantalla per no pensar el que realment estava en joc. Els esdeveniments d’aquests darrers dies comencen a esquinçar aquest marc interpretatiu i fan urgent de revisar aquesta lectura precipitada que podria explicar la reticència inquietant de bona part de l’opinió pública internacional a considerar-ho alguna cosa més que un assumpte domèstic. El que avui apareix amb tota claredat, més enllà dels posicionaments a favor o en contra de la independència de Catalunya, és la tensió entre les inèrcies autoritàries d’una determinada configuració del poder estatal i els intents precaris, però determinats, de construir estratègies polítiques orientades cap a l’horitzó normatiu de les nostres democràcies.

En els últims anys la majoria de la societat catalana ha expressat una demanda reiterada de decidir democràticament el seu estatut polític. Davant aquesta demanda, l’Estat espanyol, que en cap cas entenem com a representant de les diferents sensibilitats i aspiracions polítiques de la societat espanyola en conjunt, ha desatès doblement les seves funcions polítiques.

D’una banda, no ha accedit a acordar la proposta d’una celebració legal, pactada i amb garanties d’un referèndum d’autodeterminació, i ha negat així la realitat d’aquest conflicte a Catalunya. D’altra banda, davant la convocatòria del referèndum de l’1 d’octubre per part del Parlament de Catalunya, el poder executiu espanyol, tenint en compte la impossibilitat parlamentària de declarar legalment l’Estat d’excepció recollit en la Constitució Espanyola de 1978, ha desbordat el seu propi Estat de dret aplicant de facto els efectes de l’esmentat Estat d’excepció i convertint l’Estat espanyol en el que alguns pensadors contemporanis han anomenat estat canalla o autoritari:

  • El dret de reunió i manifestació ha estat limitat tant a Catalunya com a Espanya i diverses organitzacions polítiques han estat acusades de sedició.
  • Funcionaris públics i alts càrrecs electes han estat detinguts pel fet de coordinar la logística del referèndum.
  • Més de 700 alcaldes sobre un total de 948 han estat citats a declarar judicialment sota pena d’inhabilitació i sanció.
  • Mitjans d’informació públics han estat inspeccionats policialment i periodistes i intel· lectuals són amenaçats per l’Estat espanyol per haver informat sobre el referèndum.
  • Partits polítics parlamentaris com la CUP (Candidatures d’Unitat Popular) es troben sota vigilància
  • Ha estat requisat material per al vot (paperetes, propaganda electoral, etc.) i empreses privades han estat inspeccionades sense ordre
  • S’ha censurat l’accés públic a webs relacionades amb el referèndum.
  • S’ha vulnerat la llibertat d’opinió política.

Aquest desbordament de l’estat de dret per part del poder estatal contradiu els principis fundacionals de l’estat democràtic de dret europeu, conseqüència de dos processos: primer, satisfer les aspiracions democràtiques de les societats europees modernes i, segon, limitar constitucionalment l’arbitrarietat del poder constituït.

Per tot això, considerem el referèndum com un mitjà concret per superar la lògica autoritària que ha destruït tan sovint la vida de les societats polítiques modernes, així com per avançar cap a una cultura política postnacional en clau europea en la qual aquests conflictes puguin decidir-se mitjançant protocols no violents.